LA NEUROSI COM A NORMA DE VIDA

Taula de continguts:

Vídeo: LA NEUROSI COM A NORMA DE VIDA

Vídeo: LA NEUROSI COM A NORMA DE VIDA
Vídeo: Resentimientos en AA 2024, Abril
LA NEUROSI COM A NORMA DE VIDA
LA NEUROSI COM A NORMA DE VIDA
Anonim

La tesi principal d’aquest text és que qualsevol experiència s’organitza com una neurosi. I si prenem aquesta tesi com a punt de partida per entendre la regulació mental, no té sentit parlar de salut mental en general. Si la salut mental és substituïda pel concepte d’una norma condicional, la norma no serà l’absència de neurosi com a inici de la patologia, sinó el grau mínim de la seva gravetat, que exerceix funcions reguladores importants

Com ja sabeu, una de les troballes més importants de Freud va ser la idea que la neurosi és el resultat d’un conflicte intrapersonal, mentre que la psicosi es refereix a la relació entre el subjecte i la realitat. El tema central del conflicte intrapersonal, en termes moderns, és trobar un equilibri entre pertinença i autonomia. Des de la teoria de les relacions d'objectes, entenem que la personalitat és una conseqüència de l'experiència acumulada de relacions amb persones que es preocupen i la individualitat apareix en el transcurs de successives identificacions i assignacions d'imatges d'altres persones.

Una neurosi sorgeix quan apareix un objecte. Qualsevol comunicació saludable és una decisió neuròtica precisament perquè reconeix l’existència d’un objecte diferent a mi mateix, invertit pel meu interès. En aquest pla, una persona mentalment sana, és a dir, desproveïda de neurosi, és un subjecte amb un trastorn narcisista maligne que nega la separació de l’altre i el tracta com una extensió de si mateix. Per tant, la neurosi com a estructura de relacions neix d’una situació paranoica esquizoide, en la qual és impossible sobreviure a la pèrdua, ja que per a això primer cal abandonar la idea de possessió omnipotent.

Sorgeix una situació paradoxal: la pèrdua de la posició narcisista i el reconeixement de l’Altre com a objecte separat ajuda el subjecte a apropar-se a una millor comprensió de si mateix, ja que per conèixer l’altre, primer cal avançar a partir d’ell, és a dir, dur a terme una separació qualitativa. Per tant, el compromís neuròtic és la condició bàsica de la relació.

Una bona separació pressuposa no només la separació d’un mateix com a subjecte autònom, sinó també una certa detecció dels mateixos subjectes al voltant. El conflicte edípic introdueix una persona al món de la multitud humana, per tant la neurosi no és una frontera entre la salut i la patologia, sinó entre la dissolució i la soledat.

La neurosi és l’últim reducte de la individualitat, ja que l’absència de conflictes pressuposa una transparència i permeabilitat total dels límits del món interior. Una persona conscient i clara, que es va lliurar abans del temps al caos i a la incertesa, s’assembla a un text d’una pàgina que es pot entendre mirant una línia amb els ulls. Un neuròtic és aquell que continua dubtant fins i tot que dubti, perquè aturar el dubte equival a mortificació, encarnació a l’interior o part del cos d’una altra persona. Una situació en què algú ha curat totes les seves neurosis i finalment es coneix a si mateix és sinònim de l’ascens de l’instint de mort, ja que condemna el subjecte a una repetició infinita de coneixements un cop dominats. La neurosi, com una capa d’invisibilitat, protegeix els escassos brots de l’inconscient de la mirada incineradora del racional, competent i eficaç.

La neurosi com a violació de la norma es revela mitjançant l'observació de certs fenòmens ego-distònics *, la intensitat dels quals pot estar dins o no tolerable. En el segon cas, podem dir que la funció reguladora inherent a la neurosi ja no pot fer front a les seves tasques i cal fer una anàlisi de les relacions en què es produeix.

Ara expressaré una idea completament sediciosa. Una neurosi es converteix en una patologia quan deixa de ser una neurosi i, en lloc de ser un fonament per construir relacions, comença a realitzar altres funcions. Per exemple, fixa una distància o manté un objecte incomprensible o crea relacions dins d’un pol dividit.

Per tant, podem dir que la neurosi continua sent un conflicte interpersonal, un conflicte en el sentit de condició d’interacció. Com a norma, forma la possibilitat de relacions i, com a patologia, fa de les relacions estereotipades i privades de vida. Desproveïda de neurosi, la persona és una personalitat límit que evita l’afecció, ja que activa l’horror preedípic o un mecanisme conformal, alimentat per una secta totalitària, que ha trobat el seu paradís infantil personal en l’atac.

Em sembla que en el nostre bell temps narcisista, és de vital importància tenir una neurosi acuradament alimentada que afirma la realitat i que hi indica les coordenades de la presència personal.

* EGO-DISTANT: desitjos, impulsos o pensaments que el subjecte considera com a no desitjats, incompatibles o incompatibles amb l’estàndard.

Recomanat: