LESIÓ AUTELNOMA SUÍCIDA EN ADOLESCENTS

2024 Autora: Harry Day | [email protected]. Última modificació: 2023-12-17 15:41

La conducta autolesiva és un concepte que descriu una àmplia gamma d’accions associades a un dany físic intencionat al propi cos. Aquestes accions inclouen tallar, colpejar el cos, cremades, punxar amb objectes punxants, ratllar la pell, etc.

L’autolesió a l’adolescència ve determinada per una combinació de factors psicològics, socials, culturals i biològics. Més recentment, l’autolesió es va considerar com a símptomes indicatius de trastorns psicopatològics, però avui se sap que un percentatge significatiu d’adolescents que cometen accions de dany autodirigit no compleixen necessàriament els criteris d’un o altre trastorn mental. És més adequat entendre aquest comportament en termes funcionals més que no pas com un diagnòstic separat.

En molts casos, l’autolesió indica problemes psicològics. En el període adolescent de la vida, apareixen nous mètodes de control i gestió del propi comportament, es transformen noves maneres d’influir en el comportament d’altres persones, l’esfera de designar els límits personals i formar una imatge d’un mateix.

La identitat a l’adolescència es forma a partir de la integració d’idees sobre un mateix, el món i aquells rols socials a través dels quals es produeix l’assimilació social de l’individu. És durant aquest període que s’observen les característiques de la “identitat confusa” que, quan s’exposen a condicions desfavorables, es poden transformar en “identitat difusa”, és a dir, la identitat és inestable, vaga, amb una manca de contingut intern estable, el principal problema del qual és la incapacitat de connectar i mantenir juntes les seves diferents parts, característica del nivell d’organització límit.

Durant l'adolescència, hi ha transformacions significatives que afecten tant la imatge de si mateix com la manera en què altres persones et perceben. L’adolescència és una època d’extrems que pot incloure no només tendències rebels, sinó també tendències autodestructives en la recerca de la identitat. Hi ha suggeriments que el dolor té a veure amb l’autoconeixement, la formació de la identitat. D’alguna manera, la pràctica d’autolesions dels adolescents també es pot entendre com un intent de conèixer-se a un mateix (això també pot incloure mètodes de modificació corporal sancionats per la societat: tatuatges, pírcings, etc.). L’autolesió proporciona una mena d’identitat de transició per a l’adolescent. A mesura que es desenvolupa la personalitat, aquesta pràctica perd la seva funció i significat.

Els adolescents que experimenten dificultats en l’autoregulació dels seus estats emocionals i no tenen accés a un adult que realitzi la funció de “contenidor” que ajudarà a sobreviure a estats incontrolables, aterridors i incomprensibles (continguts), de manera que dóna aquestes experiències (en forma d’identificacions positives) a la mare, que les acceptarà i retornarà al nen de forma més acceptable i fàcilment tolerable; amb el pas del temps, el nen adquireix la capacitat de realitzar de forma independent la funció del contenidor) recórrer a l'autolesió com a únic mitjà disponible per a la calma. Les dificultats d’autoregulació inherents a aquesta edat es troben expressades en la impulsivitat, l’ansietat, els problemes d’autoestima i la gestió de les emocions.

Considerant l’autolesió com una forma destructiva de regulació emocional, els investigadors troben vincles entre la proximitat emocional i la freqüència d’autolesions. Un repertori reduït de regulació emocional s’associa amb el maltractament infantil i l’adolescència i l’autolesió. Els adolescents que duen a terme autolesions tenen a la seva disposició un petit arsenal de mètodes de regulació emocional i no són prou conscients de les seves emocions.

Per tant, el comportament no suïcida es pot etiquetar com una forma dolorosa d’autoajuda. L’objectiu principal de la conducta autolesiva és regular els estats emocionals i gestionar els pensaments ansiosos. Les lesions no suïcides solen funcionar temporalment i s’utilitzen per alleujar experiències negatives insuportables com la vergonya, la culpa, l’ansietat, la frustració, la sensació de “mort” i una manera d’experimentar la realitat (lluitant contra la despersonalització, la dissociació) i la regulació de la sexualitat. Les accions que s’autolesionen van precedides d’intenses emocions negatives, i aquests actes porten els adolescents a reduir les emocions negatives i la calma. En alguns casos, l’autolesió està al servei d’obtenir una sensació de control, així com d’aturar experiències dissociatives. Alguns adolescents informen que aquestes accions funcionen com una forma d’autocastig per fracassos i errades. A més, les lesions no suïcides poden realitzar moltes altres funcions, com intentar influir en d’altres, cridar l’atenció, confirmar la realitat del dolor (ferides, talls com a prova que les emocions són reals).