Comportament Que S’autolesiona Com A Invenció Contra L’ansietat

2024 Autora: Harry Day | [email protected]. Última modificació: 2023-12-17 15:41

Des del punt de vista de la psicoanàlisi i algunes de les seves branques, les generalitzacions sobre les causes del símptoma són gairebé impossibles. En nom de cada persona, el símptoma parla de les complexitats de les pulsions, esdeveniments, experiències. Per tant, exteriorment, el mateix símptoma en diferents persones pot tenir significats completament diferents. Però podem dir amb seguretat que un símptoma és una invenció individual d’una persona que ajuda a reduir la intensitat del patiment mental, fins i tot a costa de crear-ne de nous, però encara més suportable. Aquesta visió pressuposa el reconeixement del valor de la creació i de les habilitats creatives del seu creador. Treure, curar, eliminar un símptoma és com treure la creació a un creador zelós, pot conduir a un intent intensificat de reinventar alguna cosa o a la impotència en relació amb la creativitat. Un estudi exhaustiu de la invenció, la cerca del seu lloc, el descobriment de la seva importància i el desxiframent dels seus símbols poden ser terapèuticament significatius. L’enriquiment amb aquests coneixements ocults ofereix a una persona l’oportunitat no només d’ampliar el repertori creatiu, sinó també d’adquirir la capacitat de fer front al patiment.

Per descomptat, el comportament autolesiu com a símptoma tindrà significats diferents i dependrà de l’estructura de la persona: psicòtica, perversa o neuròtica.

El patiment del neuròtic i del no neuròtic també és diferent per naturalesa i intensitat.

Com podem anomenar autolesió o, usant l’equivalent en anglès, autolesió? En un comportament autolesionista, la persona es fa mal físicament mitjançant el seu cos per fer front a l’ansietat. Això inclou una galàxia de símptomes, des de talls a la pell i cremades de cigarretes fins a abús deliberat d’alcohol i bulímia. Hi ha moltes maneres de fer-se mal. Sovint això comporta un cert alleujament amb un excés de sentiments incontrolables o, al contrari, et fa sentir viu i real, quan tot sembla esvaït, buit i sense sentit.

Pot semblar paradoxal que la persona, en lloc d’alleujar el dolor, sembli augmentar-lo. No obstant això, després d’un examen més profund, es fa evident que les lesions corporals són una forma d’autocomplaença, fa possible, encara que sigui per poc temps, oblidar-se d’un esgotament sofriment emocional. L’exterior es fa més real que l’interior. El dolor guanya fronteres, sembla possible perfilar-lo, dominar-lo a la vostra manera. L’exterior, el visible i el tangible són més fàcils de tractar. Pot semblar l’única manera d’expressar impotència, tristesa, ràbia (sovint suprimida), com l’única manera de controlar les emocions que es viuen com a destructives i aclaparadores si no se’ls dóna forma. L’autolesió ens parla d’intentar ajudar-nos a nosaltres mateixos. Són traces de la memòria de traumes passats, sobre els quals és impossible o impossible dir el contrari. El cos es converteix en una mena de mitjà de comunicació, registra visualment la dinàmica interna de la relació d’una persona amb ella mateixa i amb els altres significatius.

El mecanisme de comportament que s’autolesiona pot ser proper a la compulsió. En aquest cas, té sentit parlar d’un sentiment inconscient de culpabilitat que turmenti una persona i requereixi un càstig constant. El dolor, el plaer, el desig, la prohibició, la retribució i la fisicitat: tot això es relaciona d’una manera estrambòtica en un acte d’autolesió. Sembla que els pensaments i els sentiments insuportables s’eliminen de l’esfera del psíquic, però s’imprimeixen en l’esfera del cos.

Segons la investigació dels darrers anys, les psicoteràpies orientades psicoanalíticament són efectives quan es treballa amb persones que s’autolesionen (un altre mètode eficaç és la teràpia cognitiu-conductual). El treball orientat psicoanalíticament comença creant un espai on es puguin desenvolupar relacions segures. L’assistència terapèutica es basa principalment en ajudar a una persona a rastrejar i anomenar les emocions emergents, així com a trobar formes acceptables d’expressar-les. L’important és la capacitat del terapeuta per acceptar i contenir aquells sentiments i pensaments que la pròpia persona no pot tolerar, així com per comprendre el seu sentit inconscient i comunicar-se’n en la forma que pot suportar. Això li proporciona l’oportunitat de comprendre i expressar emocions i experiències que abans semblaven insuportables. També poden aparèixer records de l’origen del dolor. A poc a poc, es fa possible cuidar el propi cos, una mena de salt simbòlic del cos al pensament i la parla, que permetrà a una persona reflexionar sobre la seva experiència, associar-la al seu voltant i integrar-la a la seva història de vida. La paraula, a diferència d’una acció autodestructiva, adquirirà la capacitat d’esdevenir un mitjà per expressar i regular l’afecte. Establir relacions de confiança i estables amb els altres també és una part molt important de la feina. Això pot ser difícil i dur molt de temps, però es pot fer.